OBRA

Tres preludis (1952):
L'Ermita
La libèl.lula
Preludi Arcaic

Notes d'estiu:
El gorg negre (1924)
Dansa Catalana (1934)
Scherzo (1934)

Rondalla

Pastoral (1938)

L'Ocell de pedra (1943)

El pla de les papallones
Impromptu en sol "Jorn de festa" (1957)

Set cançons:

Oblit
Amor meu
Volies perdre't
Joc
Esquirol
Rondalla
Aire de nadal
(sobre poemes de Tomas Garcés)

Amoroso
Rigoudon
Intrata i giga
Allegro Spiritoso

Primer Quadern
1. El fillet
2. Bon dia
3. Dansa
4. El petit Narcisó (a 4 mans)
5. L'àngel somniador (a 4 mans)

Segon Quadern
1. Enyorança
2. Cançó (1935)
3. El balancí (1945)
4. Sesta (1952)
5. Estudi (1945)

Joc:

Trepitgeu de puntetes,
l'arena del jardí.
En l'aire del capvespre
la pluja es deixondí.
Al llimoner la branca
s'inclina al grat del vent.
Quan s'ha gronxat la branca
és que ha fugit l'ocell
Aquell ocell que passa
color de cendra i or?
No és un ocell que passa,
és l'ombra del record.


L'esquirol:

Filagarses de boirina, bederoles del matí
Regalims de pluja fina i verdor lluent de pi.
Pel camí de la boscúria s'endinsava l'esquirol.

Esquirol sol i pluja,
esquirol pluja i sol.

Ja s'obrí la clariana, un sol tebi es deixondí
de les terres de la plana puja l'arc de Sant Martí
verd de blat greu ametista, groc de lliri camperol.

Esquirol sol i pluja
esquirol pluja i sol.

Endebades cercaria en el feix de l'arc diví
la guspira que encenia l'esquirol aquest matí
foc roent, escorça nua, el meu cor el vol i dol.

Esquirol sol i pluja
esquirol pluja i dol.


Rondalla:

Cinc cargolets pel senderó
cap al país dels pobres.
La casa a coll és ben feixuc,
tot just els deixa moure's.

En arribar hi veuen l'erm i el regueró sense aigua,
la pal·lidesa dels infants, el corb a la taulada.
Els cargolets, pobres com són, què donaràn als pobres?
Només dibuixen un riell d'argent a cada porta.


Amor meu:

Amor meu la pluja cau;
amor meu l'aigua destria
em voldria fer un palau
per si vé la melangia.

Amor meu la vida fuig;
amor meu la vida passa
li volíem dar sopluig
però no s'atura massa.

Amor meu una clotada pot obrir-se dins la nit
somriem altra vegada i mirem-nos fit a fit.

Joan Massià destacà com a pedagog i encara més com a persona entregada a la seva tasca i excepcional pel seu tracte i la manera de ser. Així el recorden alguns alumnes i amics:

JOSEP M. ALPISTE, violinista:

"El mestre, aquest era el nom que li donavem tots els que el vàrem conèixer. S'ho guanyà per la seva personalitat, dedicació, entrega sense límits i, sobretot, per la saviesa que comunicava en l'ensenyament del violí i de la música en general. Va formar una gran quantitat d'alumnes. Relacionar-se amb el mestre representava viure un ambient que traspuava música i art en general. El recordo amb immens afecte i agraïment i crec que la meva vida musical ha estat marcada pel seu mestratge."

(El Mestre)

 

NARCÍS BONET, pianista i compositor:

"Joan Massià ha estat el punt de partida i d'obligada referència com, en altres aspectes coïncidents i complementaris, ho ha estat també per a mi el mestratge de Carles Riba.(...) El mestratge que em prodigà fou d'un abast profund i durable. Joan Massià m'inculcà la seva profunda i aguda percepció musical i analítica, iniciant-me en els secrets de la música i la seva composició. (...) Dominant perfectament l'escriptura i el sentit de la proporció que engendra la forma, Massià s'inscriu, amb caràcter propi i ven personal, dins el que podriem anomenar l'Escola Catalana representada per Garreta, Nicolau, Morera, Tolrà i Blancafort i que culmina en l'obra de Mompou. També caldria assenyalar el seu parentiu amb un altre compositor mediterrani, el francès Déodat de Sévérac."

(Joan Massià, el meu Mestre (París, 1989))

 

MONTSERRAT CERVERA, violinista:

"Home extraordinari en tots els sentits, poeta universal de la música, la seva cultura no tenia límits. Humilitat, fervorositat i disponibilitat eren les característiques de la seva personalitat humana. Les seves lliçons no eren mai dedicades exclusivament a la tècnica violinística, que tots sabíem que coneixia a la perfecció, sempre però posant-la al servei de la música: aquesta era la seva principal prescripció."

(Record del Mestre Massià)

 

JOSEP JORDI LLONGUERAS, pedagog:

"Les mans de J.M, aquelles mans blanques, estilitzades, sense efluvis sanguinis. Aquelles mans que jugaven amb el violí amb delicadesa afiinada i quasi impalpable. Que eren la sublimació d'una figura atraient, tant per la seva vigoria d'artista com per la lassitud física, febrosa i endengada. Que assenyalaven els defectes i els encerts amb un amable gest significatiu i benèvol. Mans que gesticulaven lleument i apacibles per a donar sentit a la música que es produïa. Que eren generoses al prémer les d'amics i deixebles deixant-hi un caliu inesgotable. Mans que eren complementades per uns ulls atents, atrevits, inquisidors i plàcids a la vegada. Que acompanyaven rítmicament les paraules esperades, que sortien d'uns llavis ben dibuixats, escetes i estilitzats, que balancejaven suaument acompanyant uns passos infrangibles, si bé impacients i excitats. Les mans de la comprensió i l'entrega, caritatius i amples en l'afalac, tentacles visibles d'un cervell clar i equilibrat (...)"

(Un mestre, Joan Massià Conferència pronunciada el 15 de maig del 1977. Publicada a Barcelona, per l'Ass. d'Amics i Deixebles de J.M i M.C, 1980)

 

LLUÍS M. MILLET, musicòleg:

"Un músic complet en tota l'extensió de la paraula, era home d'una modèstia exquisida i d'un esperit senyoríbol encisador i atraient. Semblava talment que no tingúes consciència del seu valer. He conegut molt poques persones que puguin ostentar amb igual propietat el qualificatiu de "mestre". Massià, amb el seu mestratge pedagògic, ha creat escola al nostre país. La seva personalitat ha donat un veritable caràcter a les seves càtedres, assenyalant especialement amb veritable empremta les possibilitats de la de Música de Cambra. La seva obra musical, si bé no molt nombrosa, d'una intimitat i originalitat sorprenents, exempta de tota vulgaritat, acusa una mà d'extraordinària destresa."

(Parlament en l'acte de memòria de Joan Massià, celebrat al Conservatori Superior Municipal de Música de Bcn, el 17 de maig de 1971)

 

XAVIER MONTSALVATGE, compositor:

"El sentit humanista juntament amb íntimes tensions emocionals feien de l'art interpretatiu de J.M un exemple d'honestedat artística, fruit d'un creador de la bellesa en el sentit més pur del terme. Actualment, em sembla trobar en la música per a piano que ens va llegar el mestre, l'eco de la seva manera d'ésser, de pensar i sentir. A L'Ocell de pedra hi veig reflexat el seu sentit perfeccionista; en els Tres preludis hi descobreixo la seva senzillesa ("L'Ermita"), la seva vinculació impressionista ("Libèl·lula") i la seva visió dels clàssics ("Arcaic"). La Rondalla i la Dansa Catalana defineixen la seva inclinació per l'autenticitat autòctona i en El gorg negre i l' Scherzo , s'imposa una visió delicadament descriptiva. Aquest era per a mi un artista lúcid, sàviament equilibrat, una figura evidentment senyera a l'horitzó de la moderna música catalana.

(Evocació del mestre Joan Massià)

 

JOAN OLIVÉ, volinista:

"El mestre Massià té sempre per a mi un lloc de privilegi. Treballar el violí amb ell, m'ha marcat per sempre més. Tot el que he pogut fer de no, sé que li dec a ell, i si no he fet més, és per no haver seguit tots els seus consells"

(Febrer 1990)

 

JOAN PÀMIES, violinista i director d'orquestra:

"Va ser una època dura però al mateix temps feliç. Aquelles classes magnífiques i llargues que interrumpíem per fer una cigarreta mentre el mestre m'explicava anegdotes, records, coses... eren aquelles moments feliços. La seva emprempta forma part de mi i el seu record m'acompanya sempre."

(Abril 1990)

 

JULI PANYELLA, clarinetista:

"El Mestre J.M, ple de saviesa i vivències, sabia crear una pedagogia dinàmica i conjuntural que aplicava per a fer entedre el que calia per informar i formar l'alumne. Llur mestratge ha estat sempre present al llarg de la meva vida musical. Els consells sobre interpretació i expressió musical rebuts, són vàlids, avui encara, per a mi mateix i per extensió als meus alumnes. Tinc un bell record..."

(Barcelona, febrer de 1990)

 

M. TERESA PLAYÀ, violinista:

"A més d'ensenyar-me la tècnica de l'instrument em feia compendre com mai havia comprès la música. La feia analitzar i estimar. Mai en cap dels assajos vam sentir ni un sol crit ni una sola paraulea que pogués molestar ningú. Era tan considerat vers el millor de l'orquestra com vers el menys dotat i repetia amb una paciència admirable, les vegades que calgués, allò que volia fer-nos entendre. Per a mi el mestre ha sigut una figura extraordinària com no n'he conegut cap altra i ha sigut una mena de regal i una sort per a tots els que l'hem conegut."

(Record per al llibre homenatge al mestre Massià)

 

JOAN PICH SANTASUSSANA, director d'orquestra i violoncellista:

"L'admiració a la seva gran alçada artística és constant i perdurarà perquè l'exempleritat de la seva tasca és una permanent lliçó per a qui es mou en el difícil i a la vegada apassionant món excels de l'art musical. No es pot oblidar la seva magnífica tasca compositiva. Les seves obres reduïdes en quantitat però extraordinàriament compensades per la qualitat, no exclouen que al parlar del Mestre Massià brilli també de manera fulgurant la seva transcendent aportació en l'art de la creació."

(26 d'abril de 1990)

 

SOFIA PUCHE, pianista:

"Evocar, parlar del Mestre Massià no és possible sense un sentiment d'admiració i emoció (...) La posició de J.M com a intèrpret era la de l'artista que es posa al servei de l'autor que interpreta, amb totes les possibilitats de la seva personalitat. El so preciós, convinvent, penetrant, l'estil plvre, sensibilitat per captar les intencions de l'autor, smepre serena, dirigida per l'intel·lecte. Ens haiva ensenyat a estimar la música, a compendre-la, a que la Música fos per a nosaltres com un coixí per a la vida."

(Barcelona, 27 d'abril 1990)

 

SANTIAGO VILA-PUIG, violista:

"La primera impressió en trobar-me davant d'ell fou la que sempre més vaig tenir de Joan Massià: un home d'una categoria musical i humana fora del normal, i que em tractava, sense coneixer-me ni saber res de mi, amb una dolçor i un aplom que em feren autèntic respecte." (Bellaterra, febrer 1990)